RERAVERA

Ha mort Superman. Ha mort Derrida. Ha mort l'estiu de 2004. Les fulles seques dels plataners arriben volant fins a la porta. Cada dia n'he de treure una bona pila. El presumpte romanticisme tardorenc. La decadència que sempre ens entendreix. Reravera infestada de poemes mel·liflus. Estem cansats. Cansats d'escriure coses efímeres.

Ha mort Superman. Ha mort Derrida. Morirem nosaltres: tu i jo. Tots. Aquí no se salvarà ningú. Reravera. Crepuscle d'ambicions. Ocàs dels somnis. Avui no sóc capaç de construir ni una trista subordinada. Estic massa cansat d'aquest TdQ pesat. No val la pena esforçar-se per a penes 100, 200, 300, 400, 500... lectors diaris. He d'escriure la meva Obra Mestra, el llibre definitiu que em consagrarà com autor de culte per a la posteritat. Ja tinc una edat i no val a badar. Plego. No puc perdre el temps penjant posts aquí com un miserable desvagat. He arribat a la conclusió que escriure un blog és un tic completament adolescent.

Ha mort Superman. Ha mort Derrida. TdQ se suïcida. Reravera. M'allibero de les obligacions que em vaig autoimposar. Vull tornar a ser lliure. Vull abandonar aquest aparador absurd, inútil, pueril. Abdico. M'amagaré com les bèsties que hivernen. Que escriguin els altres. Que no tenen altra feina. Han estat 10 mesos... 26.000 visites. Assignatura aprovada amb bona nota. Canviem de rotllo. Reravera. Tot caduca. Estic cansat de representar aquest paper. TdQ passa a la història. Aquí queden els arxius: 325 posts sumant tots els experiments bloguístics. Encantat d'haver-vos conegut. La veritable vida no és aquí dins. Ja us ho fareu.

Ha mort Superman. Ha mort Derrida. Ha mort TdQ. Sit nobis terra levis.

Com va escriure Hermann Hesse:

Wahrer Beruf für den Menschen ist nur: zu sich selbst zu kommen

(Agraeixo sincerament els vostres mails, però la decisió està presa)

SUÏCIDIS

Trobo bé que la gent se suïcidi. En realitat, no ho trobo ni bé ni malament, sinó que considero que cadascú és lliure de fer el que vulgui amb la seva vida sempre i quan no perjudiqui els altres. Si algú decideix pelar-se, pels motius que siguin, jo no sóc ningú per interposar-m’hi. No estic segur de què la vida per si mateixa sigui el valor suprem. No sé si val la pena viure a qualsevol preu. Defenso l’eutanàsia i el suïcidi, però, en canvi, estic en contra de la pena de mort. El suïcida s’autoexclou de la lluita per la supervivència. En termes darwinians, podríem dir que es tracta d’un ésser dèbil que no mereix reproduir-se perquè l’espècie el que necessita són exemplars forts, valents, capaços de superar els obstacles i els problemes que planteja l’existència humana. Dit encara més bèstia: el suïcida, en desaparèixer, ens fa un favor a tots. Si alguna cosa sobra al món és gent. No seré jo qui es compliqui la vida amb judicis morals categòrics. El que cal és deixar que les coses segueixin el seu curs…

Això em recorda una anècdota que Josep Pla explica al final del volum III de la seva OC (Primera volada, pp. 678-679):

—Un dia un pagès i una pagesa, marit i muller, es passejaven per fora i varen veure suspès en un arbre un penjat que encara respirava. El salvaren i se’l posaren a casa a tot estar. Al cap d’uns quants dies, però, la pagesa li digué: “Aquest home no m’agrada pas”. El pagès, potser per no donar-li un disgust, trobà que la seva muller tenia raó. Al cap de ben poca estona de parlar, digueren amb naturalitat: “S’ha de deixar que les coses segueixin el seu curs…” Agafaren l’expenjat i el tornaren a penjar…
—Què vols dir amb el teu conte extravagant?
—Vull dir que s’ha de deixar, en efecte, que les coses segueixin el seu curs…

Això mateix.

Estàtua Falsa

ESTÀTUA FALSA

Només d’or fals els meus ulls es dauren;
Sóc esfinx sense misteri en el ponent.
La tristesa de les coses que no foren
Davallà veladament a la meva ànima.

En el meu dolor es trenquen espases d’ànsia,
Espurnes de llum es barregen amb la tenebra.
Les ombres que projecto no perduren,
Com l’Ahir, per a mi, l’Avui és distància.

Ja no m’estremeixo davant el secret;
Res em daura, res m’esfereix:
La vida corre sobre mi tan bèl·lica
Sense ni tan sols un calfred de temença!

Sóc estrella èbria que perdé el seu cel,
Sirena boja que abandonà la mar;
Sóc temple a punt d’enrunar-se sense déus,
Estàtua falsa enlairada encara dempeus…

Mário de Sá-Carneiro, 1913

AMB LES VÍCTIMES

A la merda les banderes i les fronteres i les creences religioses i les ideologies polítiques i les ficcions i les entelèquies i els tòpics i els prejudicis que ens separen. A la merda qualsevol excusa que justifiqui una sola gota de sang vessada. A la merda la violència i les armes i el terror amb el qual alguns bàrbars volen imposar-se. A la merda totes les guerres i totes les lluites que només ens porten dolor i desgràcies. A la merda.

Cossos esquarterats. Llàgrimes que cremen. Taüts afilerats. Negra buidor de l'ànima. Els adjectius no arriben a dir-ho tot... A la merda les idees i les paraules. No vull veure res més. No vull sentir res més.

[Escoltant el Rèquiem de Mozart]

ANY NOU · BLOG NOU

Les persones educades primer es presenten...

Si voleu saber qui sóc i a què em dedico, podeu tafanejar, finestrejar (to window) i fotisquejar en el meu lloc web

La notícia a Vilaweb