[TdQ]

23 mesos · 700 posts · 5.000 comentaris · 150.000 visites · Technorati Rank: 32,122 (134 links from 62 sites)

El món virtual és el món real. Homo digitalis. La nostra masmorra té forma de pantalla. Una certa penombra feta paraules. Hologrames de la postmodernitat. L’artifici ens embolcalla. El desfici de l’art, tan llarg… i la vida tan curta. Tecnofília. Technorati. Posteja, bloguer, posteja, que t’hi jugues la immortalitat. Existeixes en la mesura que t’actualitzes. ¿Ja has fet ping avui? ¿De què parlaràs demà? ¿Per què no ens enllacem?

Dinamitem el solipsisme dels escriptors de mansarda... resclosits, vells, decrèpits. El present avança que és una barbaritat. Blogpower. Nicks i heterònims. Target=”_blank”. Ciberescriptura. Ciberlectura. Ciberliteratura. Cibersociologia. Ciberlàndia. CATosfera. Blogosfera catalana. ¿No anirem a Frankfurt, nosaltres? Ets un tros de quòniam!

Nulla dies sine post. Només hi ha un horitzó: inventar cada dia una nova drecera. Ja ho va dir l’Òscar Wilde: el vici suprem és la shallowness.

Es tracta de comprendre. No ens cansarem mai de comprendre. Escrivim per a comprendre, per a esbombar els dubtes, per a vomitar les obsessions, per a refermar les incerteses, per amagar millor tots els secrets. Esclar que és egolatria, vanitas vanitatis kaí pánta mataiótes… Escrivim perquè no sabem viure o perquè la vida se’ns queda curta massa sovint. La ultravida literària ens salva del nostre naufragi de cada dia i de cada nit. Supravitalitat verbíbora. Allò dit està per sobre d’allò viscut com el vaixell que sura està per sobre del corrent. Dir és existir més enllà de l’espai i del temps. Si dic, existeixo més, sóc encara més. El silenci budista no em fa el pes. Et regalo el somriure de les pedres.

Màscares que es multipliquen. Un laberint força complicat. Textos abandonats. Suïcidis que són un nou impuls. Contradiccions, menfotismes, nihilismes, cansaments, reincidències, tot i res, recerques i fugides. Blogs que són portes i finestres esbatanades. Passeu i mireu. Signeu al llibre de visites. La solitud és menys solitud amb els teus mails. ¿Quedem per a fer un cafè? ¿O millor unes braves? Desvirtualitzem-nos d’una punyetera vegada.

¿Us imagineu Pessoa connectat a internet? ¿Quants blogs diferents escriuria? ¿I Unabomber? ¿Us imagineu Unabomber escrivint un blog des de la presó? Quatre cadenes perpètues no són res si pots tenir el teu blog. El Marquès de Sade no va perdre el temps a la garjola. ¿Us imagineu el fotoblog del Marquès?

Noves tècniques comunicatives. El discurs sempre és el mateix. Un jo que malda per a fer-se veure enmig del maremàgum, un jo que aspira al poder, a l’únic poder veritable: el poder d’influir sobre els altres.

No fumo. No bec. No menjo carn. No vaig amb dones. Només bloguejo. Ludodependència absoluta. El mirall em retorna la teva mirada electrònica. Ulls color silici. Ficció irresistible. Cada cop m’interessa menys la realitat. La realitat és avorrida, frígida, insuportable. El món real és el món virtual. Cibertextualitat. Lectures discontínues. Fragments, fragments, fragments. Tinc rovellat el tremp de la ploma Montblanc. El ratolí treu fum. Jo, quan sigui gran, vull ser hacker. Consulto 10 vegades al dia el Google, aquest nou Oracle de Delfos per a l’ultrahome del segle XXI.

La manera més impúdica, més immediata, més radical i més lliure de ser escriptor. El bloguer s’exposa cada dia al judici del món. Comptadors de visites. Comentaris. El blog és l’aparador: fresc, directe, concret, individualíssim. Podria abdicar ara mateix. Podria esborrar-ho tot. Delete. Però he après a fer balanç diari, he après a deixar petjades perquè la boira no m’enterboleixi la mirada, he après a destil·lar-me mitjançant les paraules. Ora, lege, lege, lege, lege, labora et invenies. L’Opus Magnum Digitalis. Un work in progress inacabable. M’agradaria poder escriure el meu epitafi en un darrer post in articulo mortis. Pensa, escriu, escriu, escriu, escriu, curra-t’ho i ho aconseguiràs. Els 46 volums de l’Obra Completa de Josep Pla, ¿quants posts serien? ¿Què passarà quan portem 50 anys postejant? ¿Rebentarà Blogger? ¿Haurem d’obrir blogs nous per a poder seguir escrivint?

Bloguejo, ergo existeixo. Jo sóc jo i els meus arxius. Nosaltres sí, que som Imparables! Veritables Imparables. Això no ho para ni déu. M’imagino un déu-blogger postejant sub especie aeternitatis. Amb tots els creients deixant comentaris i enviant-li mails... ¿Al cel hi haurà connexió a internet? ¿Em podré endur el portàtil? La mort física no és res si sobrevius virtualment. ¿Us imagineu seguir postejant post mortem? El nom del blog podria ser “cròniques d’ultratomba” o “més enllà de les cendres”. La pedra filosofal. La pedra literal. La pedra digital. Llicència Creative Commons. Copyleft.

La llista dels vostres noms és molt llarga. He fet més amics en un any i mig que bloguejo que en tota la meva vida i, tanmateix, a molts no us he vist mai les cares. Comunitat virtual. Homo digitalis.

Verba volant, bloga manent. Lletratocat, lletraferit, lletraenganxat, lletramalalt, lletraembogit. Blogueja que bloguejaràs talment Sísif condemnat a postejar. Sempre ombrejant pantalles. No és vici ni addicció ni esnobisme ni onanisme ni grafomania, sinó la meva particular manera de ser escriptor. Autoedició. Gratuïtat. I, per damunt de tot, LLIBERTAT. Tecnollibertat. Sense filtres. Sense intermediaris. Sense capelletes. Sense endogàmies. Sense haver de trucar a la porta de ningú per a pidolar almoina… Internet i llibertat són sinònims (Manuel Castells dixit). Encara busco els límits, les fronteres. La ciberpalestra em reclama...

Un ball de màscares. L’arena plena de lleons. He tingut molts blogs i he estat molts bloguers i blogueres alhora. El Diari Vermell [*]E.P.D. L’Espurna Incendiària E.P.D. La Destral E.P.D. Nítida Nit E.P.D. Fatum E.P.D. Nota Bene E.P.D. Notes al marge A.C.S. Estimo la màscara, però la màscara és un atribut carnestolenc, lúdic, histriònic, i tots els jocs –tard o d’hora- acaben cansant-nos. Ara dono la cara i dono el nom, però no dono el cul.

La meva vida és la meva obra. La meva obra és la meva vida. No sé què vols dir quan em parles de felicitat extraliterària... ¿A què et refereixes exactament? Llegint i escrivint és com m’ho passo millor. Jo no jugo a ser escriptor. Escric i prou. Escric com respiro, com camino, com menjo, com visc: a rajaploma, amb la brúixola amarada de plenilunis. A voltes líric, a voltes destraler, pervers, cínic, sempre jo mateix, inclús en els moments més insòlits en què decideixo ser salvatgement sincer.

El riu de la vida pot ser aparaulat fins a cert punt. Fins a certs punts suspensius... Lluny de l’artificialitat de la trama novel·lesca (la vida no té argument), el postejament bloguístic s’acosta molt a la realitat dels instants... Vivim així. Així escrivim. Batecs, fragments, espurnes, detalls, imatges, records, somnis, connexions... Ni massa curts ni massa llargs. El blog és el contenidor on aboquem les deixalles del nostre cervell. Detrits neuronals. Dèries i cabòries. Catabolismes de l’esperit. Il·luminacions esporàdiques. Penombres, besllums, entrellums. Fragments...

Parlem, parlem del futur. Persistència. Qualitat. Autoexigència. Ich bin das, was sich immer selber überwinden muss.

Ens trobem a la CATosfera, ciberpolis fantàstica: bloguers i blogueres, ciberlectors i ciberlectores, blogòlegs, voyeurs i xafarders. Nàufrags i pirates de tota mena. L’àgora és plena de neurones àvides de sinapsis. Polemitzem. Interactuem. Enriquim-nos...

Remoguem la bassa d’oli de la nostra cultureta de fireta fins que aflori el cadàver putrefacte de la literatura periclitada, fossilitzada, plena de corcs i de corbs: mòmies il·lustres del segle passat; romàntics del papir i de la ploma que encara gargotegen a la llum d’una espelma; contistes banalíssims addictes a la conyeta; escrivents santjordinescos; patumets i patumetes de professió "subvencionats"; mandarins i comissaris que remenen les cireres i tallen els bacallans; articulistes a preu fet; jurats omnipresents; titellaires oficials que acaparen momes i bicoques, connivències, cadafals i setials; pontífexs i acòlits; mediàtics, maniàtics, mediocres (no sabeu fins a quin punt em deprimeix la mediocritat!)... Tremoleu, tremoleu, perquè abans que es faci fosc calarem foc a la pira de les vanitats fins que el pal de paller esdevingui una cendra bruta que el temps escombrarà sense misericòrdia… S’ha acabat el bròquil. El castell és a punt de fer llenya. Cada paraula és un tret. No cal que us amagueu. El judici de la posteritat serà implacable. Només quedarà de nosaltres l’esclat fulgurant que ranegi els estels, els vers diamantat, la pura follia del mot incandescent… Venim de segles enrere i tenim set de futur. No demanem res, però aspirem a tot. Hi ha una nova albada per a tots els que vulguin emborratxar-se de llum. ¿Virtual o real, què importa? Al fons del disc dur per a trobar allò que és Nou!

No he vingut a fer un sermó. No sóc el guru de cap secta. No vull tenir raó. No crec ni en mi mateix. Bloguejo i prou. Aquestes són les meves credencials. La vida només és vivible poèticament. La resta no m’interessa. Benvinguts al futur. Salut i posts. Ens llegim.

[TdQ] Sant Cugat 6 de juny de 2005

Ernest Hemingway, Paul Celan, Jack London, Stefan Zweig, Virginia Woolf, Ángel Ganivet, Guy de Maupassant, Ambrose Bierce, Yukio Mishima, Malcom Lowry, Sara Teasdale, Sergei Esenin, Mariano José de Larra, El Baró de Teive, Charlotte Perkins, Alejandra Pizarnick, Vachel Lindsay, José María Arguedas, Jerzy Kosinski, Thomas Chatterton, Horacio Quiroga, Leopoldo Lugones, Dylan Thomas, Truman Capote, Cesare Pavese, Safo, Anne Sexton, Sylvia Plath, Alfonsina Storni, Gabriel Ferrater, Andreu Cloquell, Alfons Costafreda, David Colomer, Leandre Colomer, Bohumil Hrabal, Walter Benjamin, Raimon Casellas, Guillermo Rosales, John Kennedy Toole, Richard Brautigan, Klaus Mann, Primo Levi, Vladimir Maiakosvski, Michel Bydlowski, Raymond Cousse, Guy Debord, Henri de Montherlant, Jacques Vaché, Carlo Michelstaedter, Stig Dagerman, Romain Gary, Franz Innerhofer, Bernard Lamarche-Vadel, Yasunari Kawabata, F. J. Ossang, Sándor Márai, Dylan Thomas, José Agustín Goytisolo, Anaxàgores, Demòcrit, Diògenes, Demonacte, Cleantes, Empèdocles, Sèneca, Rodrigo Lira, Pierre Drieu la Rochelle, Reynaldo Arenas, Hart Crane, Jean Antoine Condorcet, George Trakl, Ryunosuke Akutagawa, Felipe Trigo, Jan Potocki, Emilio Salgari, Jacques Rigaut, Camilo Castelo Branco, Marina Ivànovna Tsvetàieva, Serguei Essenine, Mário de Sá Carneiro, Heinrich Von Kleist, Paul Ree, Unica Zürn, Jean-Pierre Duprey, Iris Chang, Manuel Laranjeira, Gérard de Nerval, Antero de Quental, José Asunción Silva, Wolf von Kalckreuth, Periclís Yanópulos, Paiu Yávorov, Arthur Cravan, Francisco López Merino, Gherasim Luca, Weldon Kees, Elva de Lóizaga, Lew Welch, Víctor Mira, Lenau, Thierry Metz, Pedro Casariego, Karoline Günderode, Thomas Lovell Beddoes, José Antonio Ramos Sucre, Florbela Espanca, Arthur Koestler, Attila József, Tor Jonsson, Antonia Pozzi, René Crevel, Carlos Obregón, Jon Mirande, Jaime Torres Bodet, Verónica Forrest Thomson, Héctor Murena, Jens Bjøneboe, Luis Hernández, Justo Alejo, Alexis Traianós, Fabrice Graveraux, Rodrigo Lira, Beppe Salvia, Ana Ajmátova, Ingbor Bachmann, Felipe Trigo, Tros de Quòniam, Mireia Galindo, Lluís Maria Xirinacs, André Gorz…

Estic content. La blogosfera CAT (hauríem d’inventar una paraula nova: Catosfera? Diposfera? Bitacosfera? Blocosfera? Catapingolàndia?) creix i creix… El cens diu que hi ha gairebé 8.000 blocs en català, quasi tants com en japonès. Que creixi la quantitat és un bon senyal perquè, com és lògic, també creixerà la qualitat.

¿Com es mesura la qualitat d’un blog? Sense voler pontificar ni escriure cap catecisme, seguint el fil del “retrat robot” carrasclenc , jo introduiria els següents paràmetres:

1. Que tingui un format atractiu, el més original possible, personalitzat per l’autor (toquejar i retoquejar l’HTML) Res de plantilles estàndard. Aquí incloc tota mena de detalls: color, tipus i tamany del fons i de la lletra, imatges, enllaços, etc.

2. Que estigui ben escrit. Sobretot no fer faltes d’ortografia. Tenir cura de la llengua. Un cert “estil” literari…

3. Posts ni massa curts ni massa llargs. Els curts encara són suportables, però els llargs… marededéu ! (Odio els blogs que només posen el fragment inicial del post i el maleït “segueix” o “vull llegir la resta de l’article”) Prohibit copiar trossos massa llargs d’articles, i menys un article sencer (i menys en anglès xD !!)

4. Continguts… (Aquí ja entrem en els gustos més personals) Abomino les banalitats poc creatives, les confessions adolescents, la pornografia sentimental, els tòpics ideològics, el simplisme maniqueu, la manca de pregonesa intel·lectual, l’absència d’ironia, la prosa freturosa de lirisme, la sonsònia cavernícola dels dos extrems (peperos i cata-rucs, per exemple), la nul·la expressió de matisos, l’academicisme tibat, el tecnicisme críptic, el realisme sense ficció, la reiteració de la reiteració mediàtica, and so on

5. Adoro el risc, l’experimentació, la màscara, la gustosa varietat, el friquisme (en el millor sentit de la paraula), l’individualisme antiendogàmic, la llibertat entesa com a camí d’autosuperació, la sinceritat hipòcrita, la innocència cínica, l’abisme de les contradiccions, und so weiter

Ha mort Superman. Ha mort Derrida. Ha mort l'estiu de 2004. Les fulles seques dels plataners arriben volant fins a la porta. Cada dia n'he de treure una bona pila. El presumpte romanticisme tardorenc. La decadència que sempre ens entendreix. Reravera infestada de poemes mel·liflus. Estem cansats. Cansats d'escriure coses efímeres.

Ha mort Superman. Ha mort Derrida. Morirem nosaltres: tu i jo. Tots. Aquí no se salvarà ningú. Reravera. Crepuscle d'ambicions. Ocàs dels somnis. Avui no sóc capaç de construir ni una trista subordinada. Estic massa cansat d'aquest TdQ pesat. No val la pena esforçar-se per a penes 100, 200, 300, 400, 500... lectors diaris. He d'escriure la meva Obra Mestra, el llibre definitiu que em consagrarà com autor de culte per a la posteritat. Ja tinc una edat i no val a badar. Plego. No puc perdre el temps penjant posts aquí com un miserable desvagat. He arribat a la conclusió que escriure un blog és un tic completament adolescent.

Ha mort Superman. Ha mort Derrida. TdQ se suïcida. Reravera. M'allibero de les obligacions que em vaig autoimposar. Vull tornar a ser lliure. Vull abandonar aquest aparador absurd, inútil, pueril. Abdico. M'amagaré com les bèsties que hivernen. Que escriguin els altres. Que no tenen altra feina. Han estat 10 mesos... 26.000 visites. Assignatura aprovada amb bona nota. Canviem de rotllo. Reravera. Tot caduca. Estic cansat de representar aquest paper. TdQ passa a la història. Aquí queden els arxius: 325 posts sumant tots els experiments bloguístics. Encantat d'haver-vos conegut. La veritable vida no és aquí dins. Ja us ho fareu.

Ha mort Superman. Ha mort Derrida. Ha mort TdQ. Sit nobis terra levis.

Com va escriure Hermann Hesse:

Trobo bé que la gent se suïcidi. En realitat, no ho trobo ni bé ni malament, sinó que considero que cadascú és lliure de fer el que vulgui amb la seva vida sempre i quan no perjudiqui els altres. Si algú decideix pelar-se, pels motius que siguin, jo no sóc ningú per interposar-m’hi. No estic segur de què la vida per si mateixa sigui el valor suprem. No sé si val la pena viure a qualsevol preu. Defenso l’eutanàsia i el suïcidi, però, en canvi, estic en contra de la pena de mort. El suïcida s’autoexclou de la lluita per la supervivència. En termes darwinians, podríem dir que es tracta d’un ésser dèbil que no mereix reproduir-se perquè l’espècie el que necessita són exemplars forts, valents, capaços de superar els obstacles i els problemes que planteja l’existència humana. Dit encara més bèstia: el suïcida, en desaparèixer, ens fa un favor a tots. Si alguna cosa sobra al món és gent. No seré jo qui es compliqui la vida amb judicis morals categòrics. El que cal és deixar que les coses segueixin el seu curs…

Això em recorda una anècdota que Josep Pla explica al final del volum III de la seva OC (Primera volada, pp. 678-679):