Trobo bé que la gent se suïcidi. En realitat, no ho trobo ni bé ni malament, sinó que considero que cadascú és lliure de fer el que vulgui amb la seva vida sempre i quan no perjudiqui els altres. Si algú decideix pelar-se, pels motius que siguin, jo no sóc ningú per interposar-m’hi. No estic segur de què la vida per si mateixa sigui el valor suprem. No sé si val la pena viure a qualsevol preu. Defenso l’eutanàsia i el suïcidi, però, en canvi, estic en contra de la pena de mort. El suïcida s’autoexclou de la lluita per la supervivència. En termes darwinians, podríem dir que es tracta d’un ésser dèbil que no mereix reproduir-se perquè l’espècie el que necessita són exemplars forts, valents, capaços de superar els obstacles i els problemes que planteja l’existència humana. Dit encara més bèstia: el suïcida, en desaparèixer, ens fa un favor a tots. Si alguna cosa sobra al món és gent. No seré jo qui es compliqui la vida amb judicis morals categòrics. El que cal és deixar que les coses segueixin el seu curs…Això em recorda una anècdota que Josep Pla explica al final del volum III de la seva OC (Primera volada, pp. 678-679):
—Un dia un pagès i una pagesa, marit i muller, es passejaven per fora i varen veure suspès en un arbre un penjat que encara respirava. El salvaren i se’l posaren a casa a tot estar. Al cap d’uns quants dies, però, la pagesa li digué: “Aquest home no m’agrada pas”. El pagès, potser per no donar-li un disgust, trobà que la seva muller tenia raó. Al cap de ben poca estona de parlar, digueren amb naturalitat: “S’ha de deixar que les coses segueixin el seu curs…” Agafaren l’expenjat i el tornaren a penjar…Això mateix.
—Què vols dir amb el teu conte extravagant?
—Vull dir que s’ha de deixar, en efecte, que les coses segueixin el seu curs…