El món virtual és el món real. Homo digitalis. La nostra masmorra té forma de pantalla. Una certa penombra feta paraules. Hologrames de la postmodernitat. L’artifici ens embolcalla. El desfici de l’art, tan llarg… i la vida tan curta. Tecnofília. Technorati. Posteja, bloguer, posteja, que t’hi jugues la immortalitat. Existeixes en la mesura que t’actualitzes. ¿Ja has fet ping avui? ¿De què parlaràs demà? ¿Per què no ens enllacem?
Dinamitem el solipsisme dels escriptors de mansarda... resclosits, vells, decrèpits. El present avança que és una barbaritat. Blogpower. Nicks i heterònims. Target=”_blank”. Ciberescriptura. Ciberlectura. Ciberliteratura. Cibersociologia. Ciberlàndia. CATosfera. Blogosfera catalana. ¿No anirem a Frankfurt, nosaltres? Ets un tros de quòniam!
Nulla dies sine post. Només hi ha un horitzó: inventar cada dia una nova drecera. Ja ho va dir l’Òscar Wilde: el vici suprem és la shallowness.
Es tracta de comprendre. No ens cansarem mai de comprendre. Escrivim per a comprendre, per a esbombar els dubtes, per a vomitar les obsessions, per a refermar les incerteses, per amagar millor tots els secrets. Esclar que és egolatria, vanitas vanitatis kaí pánta mataiótes… Escrivim perquè no sabem viure o perquè la vida se’ns queda curta massa sovint. La ultravida literària ens salva del nostre naufragi de cada dia i de cada nit. Supravitalitat verbíbora. Allò dit està per sobre d’allò viscut com el vaixell que sura està per sobre del corrent. Dir és existir més enllà de l’espai i del temps. Si dic, existeixo més, sóc encara més. El silenci budista no em fa el pes. Et regalo el somriure de les pedres.
Màscares que es multipliquen. Un laberint força complicat. Textos abandonats. Suïcidis que són un nou impuls. Contradiccions, menfotismes, nihilismes, cansaments, reincidències, tot i res, recerques i fugides. Blogs que són portes i finestres esbatanades. Passeu i mireu. Signeu al llibre de visites. La solitud és menys solitud amb els teus mails. ¿Quedem per a fer un cafè? ¿O millor unes braves? Desvirtualitzem-nos d’una punyetera vegada.
¿Us imagineu Pessoa connectat a internet? ¿Quants blogs diferents escriuria? ¿I Unabomber? ¿Us imagineu Unabomber escrivint un blog des de la presó? Quatre cadenes perpètues no són res si pots tenir el teu blog. El Marquès de Sade no va perdre el temps a la garjola. ¿Us imagineu el fotoblog del Marquès?
Noves tècniques comunicatives. El discurs sempre és el mateix. Un jo que malda per a fer-se veure enmig del maremàgum, un jo que aspira al poder, a l’únic poder veritable: el poder d’influir sobre els altres.
No fumo. No bec. No menjo carn. No vaig amb dones. Només bloguejo. Ludodependència absoluta. El mirall em retorna la teva mirada electrònica. Ulls color silici. Ficció irresistible. Cada cop m’interessa menys la realitat. La realitat és avorrida, frígida, insuportable. El món real és el món virtual. Cibertextualitat. Lectures discontínues. Fragments, fragments, fragments. Tinc rovellat el tremp de la ploma Montblanc. El ratolí treu fum. Jo, quan sigui gran, vull ser hacker. Consulto 10 vegades al dia el Google, aquest nou Oracle de Delfos per a l’ultrahome del segle XXI.
La manera més impúdica, més immediata, més radical i més lliure de ser escriptor. El bloguer s’exposa cada dia al judici del món. Comptadors de visites. Comentaris. El blog és l’aparador: fresc, directe, concret, individualíssim. Podria abdicar ara mateix. Podria esborrar-ho tot. Delete. Però he après a fer balanç diari, he après a deixar petjades perquè la boira no m’enterboleixi la mirada, he après a destil·lar-me mitjançant les paraules. Ora, lege, lege, lege, lege, labora et invenies. L’Opus Magnum Digitalis. Un work in progress inacabable. M’agradaria poder escriure el meu epitafi en un darrer post in articulo mortis. Pensa, escriu, escriu, escriu, escriu, curra-t’ho i ho aconseguiràs. Els 46 volums de l’Obra Completa de Josep Pla, ¿quants posts serien? ¿Què passarà quan portem 50 anys postejant? ¿Rebentarà Blogger? ¿Haurem d’obrir blogs nous per a poder seguir escrivint?
Bloguejo, ergo existeixo. Jo sóc jo i els meus arxius. Nosaltres sí, que som Imparables! Veritables Imparables. Això no ho para ni déu. M’imagino un déu-blogger postejant sub especie aeternitatis. Amb tots els creients deixant comentaris i enviant-li mails... ¿Al cel hi haurà connexió a internet? ¿Em podré endur el portàtil? La mort física no és res si sobrevius virtualment. ¿Us imagineu seguir postejant post mortem? El nom del blog podria ser “cròniques d’ultratomba” o “més enllà de les cendres”. La pedra filosofal. La pedra literal. La pedra digital. Llicència Creative Commons. Copyleft.
Dinamitem el solipsisme dels escriptors de mansarda... resclosits, vells, decrèpits. El present avança que és una barbaritat. Blogpower. Nicks i heterònims. Target=”_blank”. Ciberescriptura. Ciberlectura. Ciberliteratura. Cibersociologia. Ciberlàndia. CATosfera. Blogosfera catalana. ¿No anirem a Frankfurt, nosaltres? Ets un tros de quòniam!
Nulla dies sine post. Només hi ha un horitzó: inventar cada dia una nova drecera. Ja ho va dir l’Òscar Wilde: el vici suprem és la shallowness.
Es tracta de comprendre. No ens cansarem mai de comprendre. Escrivim per a comprendre, per a esbombar els dubtes, per a vomitar les obsessions, per a refermar les incerteses, per amagar millor tots els secrets. Esclar que és egolatria, vanitas vanitatis kaí pánta mataiótes… Escrivim perquè no sabem viure o perquè la vida se’ns queda curta massa sovint. La ultravida literària ens salva del nostre naufragi de cada dia i de cada nit. Supravitalitat verbíbora. Allò dit està per sobre d’allò viscut com el vaixell que sura està per sobre del corrent. Dir és existir més enllà de l’espai i del temps. Si dic, existeixo més, sóc encara més. El silenci budista no em fa el pes. Et regalo el somriure de les pedres.
Màscares que es multipliquen. Un laberint força complicat. Textos abandonats. Suïcidis que són un nou impuls. Contradiccions, menfotismes, nihilismes, cansaments, reincidències, tot i res, recerques i fugides. Blogs que són portes i finestres esbatanades. Passeu i mireu. Signeu al llibre de visites. La solitud és menys solitud amb els teus mails. ¿Quedem per a fer un cafè? ¿O millor unes braves? Desvirtualitzem-nos d’una punyetera vegada.
¿Us imagineu Pessoa connectat a internet? ¿Quants blogs diferents escriuria? ¿I Unabomber? ¿Us imagineu Unabomber escrivint un blog des de la presó? Quatre cadenes perpètues no són res si pots tenir el teu blog. El Marquès de Sade no va perdre el temps a la garjola. ¿Us imagineu el fotoblog del Marquès?
Noves tècniques comunicatives. El discurs sempre és el mateix. Un jo que malda per a fer-se veure enmig del maremàgum, un jo que aspira al poder, a l’únic poder veritable: el poder d’influir sobre els altres.
No fumo. No bec. No menjo carn. No vaig amb dones. Només bloguejo. Ludodependència absoluta. El mirall em retorna la teva mirada electrònica. Ulls color silici. Ficció irresistible. Cada cop m’interessa menys la realitat. La realitat és avorrida, frígida, insuportable. El món real és el món virtual. Cibertextualitat. Lectures discontínues. Fragments, fragments, fragments. Tinc rovellat el tremp de la ploma Montblanc. El ratolí treu fum. Jo, quan sigui gran, vull ser hacker. Consulto 10 vegades al dia el Google, aquest nou Oracle de Delfos per a l’ultrahome del segle XXI.
La manera més impúdica, més immediata, més radical i més lliure de ser escriptor. El bloguer s’exposa cada dia al judici del món. Comptadors de visites. Comentaris. El blog és l’aparador: fresc, directe, concret, individualíssim. Podria abdicar ara mateix. Podria esborrar-ho tot. Delete. Però he après a fer balanç diari, he après a deixar petjades perquè la boira no m’enterboleixi la mirada, he après a destil·lar-me mitjançant les paraules. Ora, lege, lege, lege, lege, labora et invenies. L’Opus Magnum Digitalis. Un work in progress inacabable. M’agradaria poder escriure el meu epitafi en un darrer post in articulo mortis. Pensa, escriu, escriu, escriu, escriu, curra-t’ho i ho aconseguiràs. Els 46 volums de l’Obra Completa de Josep Pla, ¿quants posts serien? ¿Què passarà quan portem 50 anys postejant? ¿Rebentarà Blogger? ¿Haurem d’obrir blogs nous per a poder seguir escrivint?
Bloguejo, ergo existeixo. Jo sóc jo i els meus arxius. Nosaltres sí, que som Imparables! Veritables Imparables. Això no ho para ni déu. M’imagino un déu-blogger postejant sub especie aeternitatis. Amb tots els creients deixant comentaris i enviant-li mails... ¿Al cel hi haurà connexió a internet? ¿Em podré endur el portàtil? La mort física no és res si sobrevius virtualment. ¿Us imagineu seguir postejant post mortem? El nom del blog podria ser “cròniques d’ultratomba” o “més enllà de les cendres”. La pedra filosofal. La pedra literal. La pedra digital. Llicència Creative Commons. Copyleft.
La llista dels vostres noms és molt llarga. He fet més amics en un any i mig que bloguejo que en tota la meva vida i, tanmateix, a molts no us he vist mai les cares. Comunitat virtual. Homo digitalis.
Verba volant, bloga manent. Lletratocat, lletraferit, lletraenganxat, lletramalalt, lletraembogit. Blogueja que bloguejaràs talment Sísif condemnat a postejar. Sempre ombrejant pantalles. No és vici ni addicció ni esnobisme ni onanisme ni grafomania, sinó la meva particular manera de ser escriptor. Autoedició. Gratuïtat. I, per damunt de tot, LLIBERTAT. Tecnollibertat. Sense filtres. Sense intermediaris. Sense capelletes. Sense endogàmies. Sense haver de trucar a la porta de ningú per a pidolar almoina… Internet i llibertat són sinònims (Manuel Castells dixit). Encara busco els límits, les fronteres. La ciberpalestra em reclama...
Un ball de màscares. L’arena plena de lleons. He tingut molts blogs i he estat molts bloguers i blogueres alhora. El Diari Vermell [*]E.P.D. L’Espurna Incendiària E.P.D. La Destral E.P.D. Nítida Nit E.P.D. Fatum E.P.D. Nota Bene E.P.D. Notes al marge A.C.S. Estimo la màscara, però la màscara és un atribut carnestolenc, lúdic, histriònic, i tots els jocs –tard o d’hora- acaben cansant-nos. Ara dono la cara i dono el nom, però no dono el cul.
La meva vida és la meva obra. La meva obra és la meva vida. No sé què vols dir quan em parles de felicitat extraliterària... ¿A què et refereixes exactament? Llegint i escrivint és com m’ho passo millor. Jo no jugo a ser escriptor. Escric i prou. Escric com respiro, com camino, com menjo, com visc: a rajaploma, amb la brúixola amarada de plenilunis. A voltes líric, a voltes destraler, pervers, cínic, sempre jo mateix, inclús en els moments més insòlits en què decideixo ser salvatgement sincer.
El riu de la vida pot ser aparaulat fins a cert punt. Fins a certs punts suspensius... Lluny de l’artificialitat de la trama novel·lesca (la vida no té argument), el postejament bloguístic s’acosta molt a la realitat dels instants... Vivim així. Així escrivim. Batecs, fragments, espurnes, detalls, imatges, records, somnis, connexions... Ni massa curts ni massa llargs. El blog és el contenidor on aboquem les deixalles del nostre cervell. Detrits neuronals. Dèries i cabòries. Catabolismes de l’esperit. Il·luminacions esporàdiques. Penombres, besllums, entrellums. Fragments...
Parlem, parlem del futur. Persistència. Qualitat. Autoexigència. Ich bin das, was sich immer selber überwinden muss.
Ens trobem a la CATosfera, ciberpolis fantàstica: bloguers i blogueres, ciberlectors i ciberlectores, blogòlegs, voyeurs i xafarders. Nàufrags i pirates de tota mena. L’àgora és plena de neurones àvides de sinapsis. Polemitzem. Interactuem. Enriquim-nos...
Remoguem la bassa d’oli de la nostra cultureta de fireta fins que aflori el cadàver putrefacte de la literatura periclitada, fossilitzada, plena de corcs i de corbs: mòmies il·lustres del segle passat; romàntics del papir i de la ploma que encara gargotegen a la llum d’una espelma; contistes banalíssims addictes a la conyeta; escrivents santjordinescos; patumets i patumetes de professió "subvencionats"; mandarins i comissaris que remenen les cireres i tallen els bacallans; articulistes a preu fet; jurats omnipresents; titellaires oficials que acaparen momes i bicoques, connivències, cadafals i setials; pontífexs i acòlits; mediàtics, maniàtics, mediocres (no sabeu fins a quin punt em deprimeix la mediocritat!)... Tremoleu, tremoleu, perquè abans que es faci fosc calarem foc a la pira de les vanitats fins que el pal de paller esdevingui una cendra bruta que el temps escombrarà sense misericòrdia… S’ha acabat el bròquil. El castell és a punt de fer llenya. Cada paraula és un tret. No cal que us amagueu. El judici de la posteritat serà implacable. Només quedarà de nosaltres l’esclat fulgurant que ranegi els estels, els vers diamantat, la pura follia del mot incandescent… Venim de segles enrere i tenim set de futur. No demanem res, però aspirem a tot. Hi ha una nova albada per a tots els que vulguin emborratxar-se de llum. ¿Virtual o real, què importa? Al fons del disc dur per a trobar allò que és Nou!
Verba volant, bloga manent. Lletratocat, lletraferit, lletraenganxat, lletramalalt, lletraembogit. Blogueja que bloguejaràs talment Sísif condemnat a postejar. Sempre ombrejant pantalles. No és vici ni addicció ni esnobisme ni onanisme ni grafomania, sinó la meva particular manera de ser escriptor. Autoedició. Gratuïtat. I, per damunt de tot, LLIBERTAT. Tecnollibertat. Sense filtres. Sense intermediaris. Sense capelletes. Sense endogàmies. Sense haver de trucar a la porta de ningú per a pidolar almoina… Internet i llibertat són sinònims (Manuel Castells dixit). Encara busco els límits, les fronteres. La ciberpalestra em reclama...
Un ball de màscares. L’arena plena de lleons. He tingut molts blogs i he estat molts bloguers i blogueres alhora. El Diari Vermell [*]E.P.D. L’Espurna Incendiària E.P.D. La Destral E.P.D. Nítida Nit E.P.D. Fatum E.P.D. Nota Bene E.P.D. Notes al marge A.C.S. Estimo la màscara, però la màscara és un atribut carnestolenc, lúdic, histriònic, i tots els jocs –tard o d’hora- acaben cansant-nos. Ara dono la cara i dono el nom, però no dono el cul.
La meva vida és la meva obra. La meva obra és la meva vida. No sé què vols dir quan em parles de felicitat extraliterària... ¿A què et refereixes exactament? Llegint i escrivint és com m’ho passo millor. Jo no jugo a ser escriptor. Escric i prou. Escric com respiro, com camino, com menjo, com visc: a rajaploma, amb la brúixola amarada de plenilunis. A voltes líric, a voltes destraler, pervers, cínic, sempre jo mateix, inclús en els moments més insòlits en què decideixo ser salvatgement sincer.
El riu de la vida pot ser aparaulat fins a cert punt. Fins a certs punts suspensius... Lluny de l’artificialitat de la trama novel·lesca (la vida no té argument), el postejament bloguístic s’acosta molt a la realitat dels instants... Vivim així. Així escrivim. Batecs, fragments, espurnes, detalls, imatges, records, somnis, connexions... Ni massa curts ni massa llargs. El blog és el contenidor on aboquem les deixalles del nostre cervell. Detrits neuronals. Dèries i cabòries. Catabolismes de l’esperit. Il·luminacions esporàdiques. Penombres, besllums, entrellums. Fragments...
Parlem, parlem del futur. Persistència. Qualitat. Autoexigència. Ich bin das, was sich immer selber überwinden muss.
Ens trobem a la CATosfera, ciberpolis fantàstica: bloguers i blogueres, ciberlectors i ciberlectores, blogòlegs, voyeurs i xafarders. Nàufrags i pirates de tota mena. L’àgora és plena de neurones àvides de sinapsis. Polemitzem. Interactuem. Enriquim-nos...
Remoguem la bassa d’oli de la nostra cultureta de fireta fins que aflori el cadàver putrefacte de la literatura periclitada, fossilitzada, plena de corcs i de corbs: mòmies il·lustres del segle passat; romàntics del papir i de la ploma que encara gargotegen a la llum d’una espelma; contistes banalíssims addictes a la conyeta; escrivents santjordinescos; patumets i patumetes de professió "subvencionats"; mandarins i comissaris que remenen les cireres i tallen els bacallans; articulistes a preu fet; jurats omnipresents; titellaires oficials que acaparen momes i bicoques, connivències, cadafals i setials; pontífexs i acòlits; mediàtics, maniàtics, mediocres (no sabeu fins a quin punt em deprimeix la mediocritat!)... Tremoleu, tremoleu, perquè abans que es faci fosc calarem foc a la pira de les vanitats fins que el pal de paller esdevingui una cendra bruta que el temps escombrarà sense misericòrdia… S’ha acabat el bròquil. El castell és a punt de fer llenya. Cada paraula és un tret. No cal que us amagueu. El judici de la posteritat serà implacable. Només quedarà de nosaltres l’esclat fulgurant que ranegi els estels, els vers diamantat, la pura follia del mot incandescent… Venim de segles enrere i tenim set de futur. No demanem res, però aspirem a tot. Hi ha una nova albada per a tots els que vulguin emborratxar-se de llum. ¿Virtual o real, què importa? Al fons del disc dur per a trobar allò que és Nou!
No he vingut a fer un sermó. No sóc el guru de cap secta. No vull tenir raó. No crec ni en mi mateix. Bloguejo i prou. Aquestes són les meves credencials. La vida només és vivible poèticament. La resta no m’interessa. Benvinguts al futur. Salut i posts. Ens llegim.
[TdQ] Sant Cugat 6 de juny de 2005