ESTÀTUA FALSA
Sóc esfinx sense misteri en el ponent.
La tristesa de les coses que no foren
Davallà veladament a la meva ànima.
Espurnes de llum es barregen amb la tenebra.
Les ombres que projecto no perduren,
Com l’Ahir, per a mi, l’Avui és distància.
Ja no m’estremeixo davant el secret;
Res em daura, res m’esfereix:
La vida corre sobre mi tan bèl·lica
Sense ni tan sols un calfred de temença!
Sirena boja que abandonà la mar;
Sóc temple a punt d’enrunar-se sense déus,
Estàtua falsa enlairada encara dempeus…
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada